Blogs de escalada, todas las piadas de escalada en un sitio

Amb el fred de diumenge al matí, i la nevada de dilluns, una mica més i no escric la piulada aquesta setmana. Com està el temps! I la setmana que ve comença la primavera, a veure si meteorològicament també! El cas és que dissabte vam tenir una finestra de bon temps no esperada, doncs dimecres la previsió era encara ben dolenta. Com que havíem parlat d'aquesta via, engresco a Àngel i Lourdes per anar (Lourdes sempe es deixa enganyar...), i al explicar-ho en el xat dels Puretas el divendres, es comença a apuntar una munió de gent. Però com hem d'anar catorze a una via? La cosa al final s'ajusta i "només" serem 8, A més, Antonio i Albert ja l'han feta, així que aniran a la paret Bucòlica, però a altres vies.


Dit i fet, a les vuit ens trobem a l'hotel del Bruc, entrepà de botifarra blanca, cafè i cap a Oliana. A mig camí, trobem la carretera tallada, suposem que per un accident. Per sort, estem davant d'un muret d'arenisca molt curiós, i uns quants ens dediquem a tocar la roca, no sigui que el dia s'acabi espatllant. Al cap de l'estona continua el trànsit, i anem de cap a la paret, aviat som tots a peu de via. La cosa es veu dreta, molt dreta! Al costat uns nois fan la Terra de Dinosaures, i Antonio i Albert, més enllà, fan una altra via (no recordo el nom). També hi ha gent a l'"Anís del Mono"; que era el pla B per avui.


Començo a pujar i al cap de pocs minuts estic extenuat, quin començament! No venia gaire fort, però és que aquest primer llarg es fa molt dur, deixant-me les espatlles a punt per abandonar. Mentre pugen els companys m'engresco una mica, i penso en arribar almenys a la segona xapa, que el sostret es veu poderós, i la placa següent invencible, i la curiositat pot més que el dolor.

M'hi fico en el segon, amb tot de recel, però quan toco la presa amb la que es fa el pas em puja la moral de cop: Tota la mà plena, prou rugosa perquè no escapi, així que apretada i cap amunt, unes bones preses t'ajuden a incorporar-te, i comença el festival: cantells increïbles, repises pel peus, terreny més que vertical al principi, i caient la baba a cada pas que fas, quin llarg tan al·lucinant! El primer que penso arribant a la R, és que vull baixar i repetir-lo, que se m'ha fet curt!


Pugen els companys, amb la mateixa angoixa que jo al principi, però gaudint a mesura que passen els metres. Ara continuem per un terreny més indefinit, però bonic també. I aviat arribo a la següent R. Ja comença a pesar la quantitat de gent que som, i no volem perdre el contacte amb els companys de darrere, així que comencem a avorrir-nos una mica a les reunions.

Quan ja em toca pujar, estic fred, l'encostipat de la setmana encara no ha marxat del tot, i el sol ja no dóna com a primera hora. Unes bavareses fàcils, amb petits trams de placa sense cap complicació, em porten a una R intermitja i que seria innecessària... si anéssim més sobrats, que el tros de paret que es veu ara es veu molt dur. Hi ha un parabolt i un burí, I faig la reunió lligant també una savina d'allà mateix. Aquí ens passem mitja vida esperant..., bé, potser va ser mitja hora, però ja fa fred, el sol no escalfa gens, i l'airet es fa desagradable. A més, la jaqueta s'ha quedat al cotxe, allà al Bruc, una mica lluny per anar a buscar-la...


Quan al final som tots tres, enfilo l'últim llarg seriós de la via (l'últim és un rostoll), amb un pas inicial en que destorba la R i qualsevol que hi hagi allà, després un parell de passos fàcils per arribar a un diedre, del que no trobo manera de passar, així que vaig pujant per la seva cara dreta, més vertical i amb pitjor roca, fins a una fissura horitzontal, amb molt bona presa a dins. Així, en bavaresa, vas flanquejant fins al parabolt que protegeix el pas més dur de la via. Xapo, i recordo el que vaig llegir de la ressenya d'Eduard (Escalatroncs), trobo unes regletes, petites, pèrò prou cantelludes, veig unes bones preses pels peus, em supero i... renoi, si aquí no hi ha res per agafar-se, ho intento, però si vull treure una mà, se me'n va el cos enrere. Intento rectificar la postura, però estic molt pillat, a més, se m'estan acabant les forces, i decideixo tirar-me enrere abans que caure amb la cara a la paret. Quin patir! Quedo amb els braços ben petats, així que no torno a provar, penjo l'estrep, em supero (que tampoc és que sigui fàcil!), i poso un alien vermell (que queda perfecte!) a una bona fissura horitzontal per ajudar els companys a passar el sostret. Em torno a mirar el pas i veig que m'he precipitat, hauria d'haver estat més caut, i haver arribat sense cap flash, potser així l'hauria fet (ara tinc la feina pendent de tornar-hi algun dia!)


Els companys agraeixen l'alien, doncs cap prova el pas (mandrosos!). Jo encara estic cansat de l'esforç en apnea, i enrabiat per no haver tingut prou força per repetir-lo, però ara em preocupa més el fred, que ja comença a molestar molt, així que,.a la que puc, faig el llarg de tràmit per arribar al cim, més caminant que escalant, per retrobar allà a Albert i Antonio, ja preocupats pel que trigàvem. Ells han fet dues vies, i fa estona que s'esperen! Al cap de molta estona arriba la cordada dels companys, i enfilem el camí cap a la cervesa, també massa lent, però és que avui és dia de tertúlies, i alguns no han parat de xerrar durant tota la pujada i la baixada! I jo sense beure, i al final, sense fumar, que es pitjor! (es broma!)

Després de tot, la via m'ha encantat, i tinc ganes de tornar-hi, sobretot pel pas de dalt, que l'haig de fer. Però en el fons, crec que aquell sol pas, trenca l'homogeneïtat de la via, sempre al voltant del V/V+, i és un handicap per no acabar el dia disfrutant, potser recomanaria sortir per la Terra de Dinosaures, on quedaria més homogènia i més divertida en conjunt. Ja sé que és demanar massa una altra xapa per ajudar-se en l'artificial, però va, ja ho he dit... Aneu-hi, que us agradarà!

Una altra visió de la jornada i més fotos a Puretes Climb